Totes les persones podem patir moments de vulnerabilitat emocional i els nen/es i adolescents no estan exempts.

La manera d’expressar aquest malestar emocional pot diferenciar-se en l’edat pediàtrica de com ho fa un adult. Aquest, és un dels factors que moltes vegades impedeix detectar el patiment de l’infant i/o adolescent i per tant, dificulta oferir-li el suport que necessita.

Així doncs, el primer que pot ajudar a acompanyar al nena/a en aquest procés és conèixer quina expressió tenen els comportaments en aquesta etapa vital. En infants més petits l’expressió de la tristesa o patiment s’associa més a conductes disruptives i alteracions conductuals (rabietes, aïllament, dificultats de concentració) i també en l’alteració en el hàbits (dificultats per adormir-se, pèrdua o augment de la gana, esgotament i diferències en el moment del joc).

En la pubertat, l’expressió és semblant a la d’un adult però se li afegeix la complexitat de l’etapa vital de l'adolescència. En aquest cas acostuma a manifestar-se mitjançant l’aïllament (especialment familiar), irritabilitat, baix rendiment escolar, inestabilitat emocional, plor i sensació d’incomprensió generalitzada.

Però que puc fer una vegada ho he detectat?

• Oferir un espai de comunicació. Aquest moment s’ha d’oferir quan la persona està tranquil·la i no es troba just en un episodi d’alteració. A més, hem de tenir en compte que aquella persona pot negar-se  a parlar i,  per tant, hem de respectar si vol estar a soles.
• És important no ser invasiu en preguntes i deixar un espai a que l’altre comuniqui el que necessita.
• Escoltar activament, sense interrompre.
• Validar i respectar les emocions encara que per nosaltres no sigui per tant.
• Evitar el judici, la crítica i l’acusació. Esquivar crear culpables. Intentar conduir la comunicació des del jo « jo em sento» «jo he notat que» i no des del tu «tu has fet» «tu ets».
• Mostrar interès i afecte per la persona encara que no en vulgui comunicar per tal que senti que estem al seu costat:  «potser no puc entendre exactament com et sents però em preocupo i m’agradaria ajudar-te».
• Potenciar la reflexió i preguntar què necessita. Cercar com gestionar el conflicte de forma conjunta. Fugir de donar respostes i solucions a la demanda emocional de la persona, escapant del paternalisme.
• Convidar a demanar ajuda. En aquest cas si contemplem que amb nosaltres no se senten del tot còmodes o que requereixen de major suport se’ls pot oferir sol·licitar ajuda professional.

Finalment, és important que com a pare/mare si detectes que tens dificultats en la gestió de la situació demanis ajuda i orientació per saber com recolzar al teu fill/a de la forma més adequada possible.

Alexandra Fernandez
Psicòloga referent de Benestar emocional i salut Comunitària
ABS Montigalà- Apenins